Taller de dramatización: Paco Tejedo

La revista La Rodalia en su sección "El personatge" ha sacado un artículos sobre Paco Tejedo, su vida profesional, su dedicación a la didáctica de la dramatización, la dirección del grup Katharsis de l'IES nº 2 de Cheste y su nueva vida profesional como narrador que queremos compartir con vosotros en estos tiempos de crisis.

‘La dramatización es una buena herramienta para enseñar a los jóvenes a disfrutar de la literatura’

El teatro ha formado parte de la vida de Francisco Tejedo durante toda su vida y ahora, después 33 años impartiendo clases de dramatización a jóvenes estudiantes, prepara ya su última representación: la obra ‘Orfeo busca desesperadamente a Eurídice’, que será estrenada en abril de 2011 en el Festival de Teatro Grecolatino de Sagunto.

Nacido en Nules en 1943, Paco recuerda que a los diez años ya estaba subido en un escenario en el colegio Salesianos de Burriana. Sus estudios le llevaron a la Universidad de Salamanca, donde se licenció en Filología Románica y tuvo la oportunidad de participar en el Aula Juan de la Enzina, bajo la dirección de Martín Recuerda, de quien dice que aprendió el arte de la adaptación de los clásicos al teatro.

Desde entonces, su vida ha estado vinculada a la Escuela Universitaria de Formación del Profesorado de Cheste (Valencia), donde ha sido profesor de Lengua y Literatura tanto en Magisterio como en Primaria y Secundaria hasta su jubilación. En sus clases, el teatro siempre ha sido una lección fundamental. Junto con Tomás Motos, impulsó en la década de los 80 la asignatura de Dramatización, que hasta entonces no existía en los institutos.

Dedicábamos una hora a la semana a dramatizar cualquier texto. ¡A los alumnos era la clase que más les gustaba! Era una forma más práctica de acercar la literatura a los chavales, explica el profesor.
Otro momento importante en su trayectoria profesional fue cuando conoció a Manolo Carrascosa, músico y profesor también de la Laboral de Cheste y del instituto. Juntos iniciaron un proyecto educativo innovador, que consiste en combinar la dramatización de textos clásicos con música en directo.

Yo me encargo de versionar los textos clásicos y de adaptarlos al tiempo y lenguaje de los alumnos que lo van a representar, mientras que Manolo Carrascosa compone la música de cada escena, nos explica Paco.

Estas obras son representadas en el Festival de Teatro Grecolatino de Sagunto ante miles de alumnos de diversos centros de la comarca y alrededores, que se acercan a la literatura clásica al tiempo que se divierten. Los alumnos de sus clases son los propios actores y músicos, y cual profesionales ensayan con entusiasmo durante el año para que todo vaya bien. De esta manera, desde el año 2003, han interpretado obras clásicas tan importantes como ‘Prometeo encadenado’, ‘La asamblea de mujeres’, ‘La comedia de la olla’, ‘La Orestíada’, ‘Lisístrata’, ‘Las nubes’ y ‘El asno de oro’. A ésta última le tiene especial cariño porque Paco Tejedo ha realizado la primera versión dramática completa de este clásico de Apuleyo, una obra fundamental para entender la literatura picaresca.

Lo hice de manera especial porque era mi último año antes de jubilarme y la representamos también en Segóbriga.

Ahora acaba de terminar la de escribir la obra ‘Orfeo busca desesperadamente a Eurídice’, una versión humorística del mito de Orfeo, con pinceladas de literatura popular actual. La obra se estrenará en abril de 2011 en el Festival de Sagunto, aunque Paco asegura que le gustaría que tambén se pudiera representar en el Teatro Alcázar de Nules o en otras localidades de la comarca, como la Vall d’Uixó. Orfeo será para Paco Tejedo un punto y final de este ciclo dedicado a la dramatización.

Quiero dejar aparcado ahora el tema del teatro para poder dedicarme a otras facetas que me interesan, como dedicarme a trabajar en otro libro de relatos.

También decidió abandonar la literatura infantil tras la publicación en Perú de la obra ‘Había otra vez’, un libro de cuentos tradicionales versionados, donde los protagonistas pasaban a ser los personajes secundarios.

Fue una experiencia muy bonita, pero luego me costó mucho cambiar el chip y escribir otra vez para adultos, comenta.

Desde su jubilación, ha podido dedicar más tiempo a escribir, animándose a participar en diversos concursos y premios literarios de carácter estatal. Así, han sido publicados muchos de sus relatos y cuentos breves que han quedado ganadores o finalistas en estos concursos.

Aunque hay cerca de 3.000 premios literarios anuales en toda España, la verdad es que es muy difícil que un escritor pueda vivir de esto, asegura Paco. Sólo hay unos pocos premios que, si los ganas, sí te permiten vivir de ellos toda la vida, pero el resto son premios de menor cuantía en los que participa muchisima gente.

Yo sólo me presento a los que el premio conlleva publicación, porque es lo que realmente me importa, que luego mi trabajo sea leído.

Con la crisis, Tejedo reconoce que, aunque los concursos no han disminuido sus cuantías, sí ha aumentado el número de participantes de manera considerable. Por ejemplo, en el concurso literario de La Felguera se ha pasado en el último año de 700 a 1.500 participantes.

El pasado mes de noviembre de 2009, Paco Tejedo presentó su último libro (‘Qué hacer para morir asesinado’) en Nules, su localidad natal y donde vive su madre.

Elegí Nules para la presentación porque es mi pueblo y me apetecía hacerlo aquí. Además, desde el primer momento tanto el Ayuntamiento como la Caja Rural me pusieron todas las facilidades para hacerlo, comenta.

Caixaescena Comunitat Valenciana

Ací teniu el cartell del programa CAIXAESCENA a L'Eliana.

Més informació sobre aquest programa de teatre escolar>>>

Exercicis d'amor

Després de fer-ho amb "Com a pedres", la companyia valenciana El Pont Flotant ha tornat a sorprendre'ns amb el seu nou espectacle "Exercicis d'amor". La proposta no és que ens descobrisca res nou a nivell escènic (es veuen les empremptes del teatre social del laboratori dels Odin Teatre) però sí a nivell actoral ens trobem amb uns actors amb tota mena de registres i el que és més important han sabut parlar dels temes que els interessen generacionalment amb una frescura i espontaneïtat que el públic agraeix.

Exercicis d’amor és una manera particular de celebrar la unió entre persones, una celebració senzilla i íntima a mig camí entre el teatre i la realitat, on l’espectador és el convidat. Un espai allunyat de la realitat quotidiana, dels clàxons i els llums de la ciutat per reflexionar a propòsit de les relacions entre els éssers humans i on poder il•lusionar-nos en els dos sentits de la paraula: la il•lusió com a mentida i també com a desig.

L'obra no va més enllà de desenvolupar amb certa gràcia el conflicte de Peter Pan tant estés actualment, però com deiem abans els actors i actrius de El pont flotant han sabut captar els pols dels problemes de la societat sota el prisma de la seua generació i traslladar-los a escena sense cabòries metateatrals que tant estan de moda últimament. I açò, com dein el públic ho graeix perquè s'hi identifica i a la llarga ajuda a recuperar el sentit del teatre: parlar del que ens passa sense cap tipus de por i amb els llenguatges propis de cada època.

Traduir teatre quebequés

Ací us pose una entrevista que em féren com a traductor de teatre quebequés!!!

Antoni Navarro, traductor de teatre quebequés

Moltes gràcies per l'atenció que em dedica i per tota la informació que em dóna.
La publicació de Les cunyades a l'editorial Bromera ja la coneixia; de fet, vaig estar llegint la introducció i contesta part de les preguntes que li faré. La traducció que no coneixia és L'amor també és això que és la versió valenciana de Tu peux toujours danser, de Louis Dominique Lavigne (la veritat és que m'anirà molt bé perquè, com es pot imaginar, hi ha molt poca cosa quebequesa traduïda en català).

Mira que a més d’aquestes dues obres quebequeses que estan publicades tinc altres traduccions que estan esperant una oportunitat. Es tracta de El falcó de Marie Laverge i de Per a tu, per sempre, de la teua Empariues també de Michel Tremblay. Aquesta obra de Tremblay va ser presentada en lectura dramatitzada a la Universitat de València en el marc d’una exposició sobre la cultura quebequesa que realitzàrem amb el professor Georges Laférriere a finals dels noranta. Sobre El falcó tinc intenció de fer-ne una lectura dramatitzada la tardor vinent per tal d’animar els editors i els actors que la vulguin portar a escena.

1 .- Per què va decidir traduir Michel Tremblay i Louis Dominique Lavigne? (Va ser l'editorial Bromera qui li va proposar o va ser decisió seva?)
La decisió va ser molt personal ja que després d’una estada de tres any a Montreal per estudiar un màster en Didàctica de l’Art Dramàtic a l’UQAM (Université du Québec à Montréal), tenia moltes ganes de mostrar en la nostra llengua tot el que havia aprés amb els creadors quebequesos. En primer lloc, vaig traduir l’obra de L. D. Lavigne per tal de fer un muntatge amb els meus alumnes de l’Optativa de dramatització. L’acollida dels joves va ser tan bona en les primeres lectures dramatitzades que immediatament la muntaren i férem diferents representacions per instituts de les comarques centrals. Pel que fa a trobar un editor de l'obra va ser fàcil convéncer a l’Editorial Bromera perquè li plantejàrem un estudi sobre el “teatre per adolescents” que al Québec té, fins i tot, una línia editorial que es coneix com “théâtre ado”, i donat que l’editorial Bromera sempre ha investigat com crear bons productes per als joves, la publicació va ser tot un èxit. Encara avui, n’hi ha instituts que em truquen per comentar-me que volen muntar-la amb els seus alumnes o posar-la com lectura obligatòria perquè el tema de la iniciació sexual dels joves de diferents mentalitats i l’amenaça de la Sida o les MTS com a nucli central del conflicte crea moltes expectatives.

Posteriorment, vaig començar a treballar com a assessor pedagògic a un Centre de Professors, i com que vaig encetar una línia de formació centrada en la dramatització com a eina didàctica, vaig pensar que volia traduir un tipus de teatre popular que jo no trobe massa en la nostra llengua, particularment al País Valencià. M’encantava aquest teatre quebequés on els personatges no eren ni intel·lectuals, ni artistes, ni representants de cap elit social o econòmica. M’atreien aquests personatges i aquests temes populars que malgrat la seua frescor i espontaneïtat no queien en el sainet costumista. A més, necessitava obres en la nostra variant dialectal el “valencià” per treballar la tècnica de les “lectures dramatitzades” amb els professors que assistien als meus cursos de didàctica de la llengua i la literatura on exemplificar les meues reflexions sobre un teatre viu, on com el teatre quebequès els personatges parlaren amb una veu reconeixible pel poble. Total que va ser així com em vaig decidir a traduir Les cunyades de Michel Tremblay que com sabreu -si investigueu una miqueta- també va suposar un daltabaix en el teatre francòfon del Québec i s’ha convertit en el símbol dels “sense veu”, dels “ningú” (com en el conte "Los nadies" de Galeano) de totes les cultures. En primer lloc, hem de dir, pels qui no coneixen Michel Tremblay, que aquest escriptor de teatre, com Salvador Espriu, mai no rebrà el reconeixement del “Novel de literatura”. I això, pel sol fet de ser el representant d’una cultura minoritzada, encara que tenen tot el reconeixement dels autors que han entés que es devien al seu poble i sobretot a la llengua d’aquest poble pla per molt menyspreada que estiga per part de les elits o poders intel·lectuals. 

Heu de tenir en compte que la primera premissa de Tremblay quan va començar a escriure teatre de ben jove va ser, que els seus personatges no mentirien mai en escena, és a dir, que reflectirien la manera de parlar i l’imaginari col·lectiu de la gent dels carrers de Mont-real, del Quebec. Heu de saber que abans de la “Revolució tranquil·la” que va donar l’autonomia a la província de Québec, aquestos estaven sotmesos a la llengua i les lleis dels anglòfons del Canada per una banda, i per l’altra el teatre oficial es feia a la francesa amb la fonètica de França i les modes culturals de París. Llavors, Tremblay va començar a crear tota una saga de personatges típicament quebequesos que s’expressaven en “joual” (parla col·loquial del poble del Quebec) i representaven metàfores o símbols de les aspiracions i frustracions de la gent normal del carrer “monsieur toute le monde”. Com en el teatre de Federico García Lorca aquests personatges populars de Tremblay, són el vehicle que l’autor utilitza per a reflexionar sobre temes transcendentals que a ell l'interessaven com són la identitat, l’autoestima personal i social, la guerra de sexes, la destrucció de la família, la justícia social o la igualtat de la dona.

Com podeu imaginar a l’editorial Bromera li va interessar moltíssim el projecte i encara que sabíem que comercialment no funcionaria tan bé com el teatre per a joves, consideraren que era molt important la publicació d’aquest símbol internacional del teatre popular que és Les cunyades de Michel Tremblay. A més, Rodolf Sirera ens va felicitar per la traducció i a la Facultat de Filologia de la Universitat de València organitzàrem una exposició sobre el teatre i la cultura quebequesa.

2.- En cas que fos per decisió pròpia, per què aquests autors? (Els coneixia? li interessava la temàtica?...) S'ha interessat per altres obres del Quebec?Sí, imagineu que vaig viure al Quebec, a principis dels 90, gairebé dos anys de bohèmia cultural abans de tancar-me per redactar la memòria final del màster. En aquesta època, Mont-real era una ciutat vivíssima i amb un nivell cultural molt alt que em permetia satisfer totes les meves ànsies de coneixement gràcies també a una universitat innovadora i creativa com és l’UQAM i a una societat del benestar on l’accés a la cultura era molt econòmic. Allí vaig descobrir algunes de les fites de l’art i la cultura que poc a poc s’han anat donant a conèixer a la resta del món: el teatre intimista i efectiu de Robert Lepage, la màgia dels primers espectacles de Le Cirque du Soléil, la força de la música d’arrel de La bottine souriante (que va vindre fins i tot a València), la sòbria solitud dels paisatges de Jean Paul Lemieux, els films de Denis Arcand com Le decline de l’empire americaine i Les Invasions barbares, el Matx d’improvisació, algunes sèries televisives adaptades fins i tot al català per TV3 com "Ell i Ella" (Un gars, une fille) que també es va fer a Canal 9, la popular “Càmera-café”, etc.

Amb tot, malauradament, coneguem molt poc d’altres aspectes culturals del Quebec i encara menys del potent teatre quebequès que va des de la comèdia de costums, el cabaret, fins al teatre més experimental, passant per “teatre per a adolescents”.  Aquest subgènere que té col·leccions específiques en diferents editorials és un concepte que no existeix a l’Estat Espanyol on es barreja el teatre infantil i juvenil com si tot fos un, privant als instituts d’un tipus de lectures apropiades per als joves. Com veurem més endavant he traduït alguna obra i publicat un assaig sobre el teatre per a adolescents en l’editorial Bromera.

3.- Va topar amb moltes dificultats (vocabulari, sintaxi, etc.) al moment de traduir aquestes obres?
Sí, és clar. Traduir teatre és un acte de generositat i sacrifici. A més, el francès del Quebec és un sociolecte que s’ha d’aprendre i és tan especial i diferent que gairebé és com aprendre una llengua nova. Els arcaismes, dialectalismes, anglicismes, i barbarismes del quebequès són tants, tan variats i tan propis de la dramatúrgia quebequesa que t’hi veus obligat a una recerca molt exhaustiva. De fet, eines com el Dictionnaire québécois d’aujourd’hui (i no vol dir que els quebequesos siguen secesionistes) va ser una eina indispensable. Per altra banda, i per fortuna vaig comptar, amb especialistes i gent del món del teatre que em varen ajudar moltíssim. Els quebequesos estan orgullosos del seu sociolecte i a més són capaços d’adaptar-ne altres sociolectes per identificar personatges bé dels francòfons de Canadà, de França o d’altres indrets del que es coneix com la “francofonia”.

4.- Té constància d'articles de premsa o de revistes especialitzades parlant de les traduccions i publicacions de Les cunyades i de L'amor també és això?
Sí, i a continuació et poso algunes referències però et recomano que aprofundeixis tu mateixa aquesta recerca amb l’ús d’internet. En primer lloc, ací tens algunes referències en la xarxa sobre la traducció de Les cunyades:

Amb motiu de l’any en què Michel Tremblay va escriure el missatge del dia internacional del teatre, la UJI va fer un comentari sobre l’autor i la traducció: http://www.uji.es/com/notes/200003/00032196n.html
http://www.uji.es/bin/com/voxuji/200004/pag14.pdf
Crítica de llibre que podries animar-te a fer tu: http://www.criticadelibros.org/8476604548
Aquests despistats que diuen que Les cunyades està escrita en anglés: http://www.bookfinder.com/author/michel-tremblay/3/

I respecte a la traducció de L'amor també és això ací algunes referències:
Recomanada per a joves: http://www.puntjove.ad/index.php?option=com_content&task=view&id=88&Itemid=93
Bibliografia d'educació afectiva i sexual: http://intercentres.cult.gva.es/intercentres/46013086/rosa_sanchis_baubo/baubo/bibliografia.htm
http://ambitlinguistic.blogspot.com/2006/02/teatre-institut.html

De cada traductor/traductora poso una petita biografia incloent una relació d'algunes traduccions. En té alguna ja de feta que utilitzi normalment i que em pugui enviar?Veure pàgina web personal en l’apartat de curriculum vitae o arxiu adjunt

Salutacions cordials Lluna